La pluja s’es pas mès arrestada. Las crastas que se plenhan, e las mulas qui desbardan los bilhons s’en·honsan dinc au vente dens la hanha. Lo jorn acaba pas de se levar e qu’i hèi tostemps nueits a ueit òras. Qu’espiam entà la mar, e tostemps lo medish grisàs nos arriba dessús, shens nat esquiç, ni nat plec de nubla. Los pins negrejan, e pareishen magres. Trempes qu’èm dinc a las ancas. La pluja qu’estupa las quitas frasas deus passapertots, e que dirén, d’un chic lunh, que los grans pins se darròcan silenciosament. Que me sui escadut dens ua equipa de tombaires espanhòus, dont parlan pas jamèi o tan vau. E’us aimi pas, e damòri jo tanben jornadas sanceras shens díder arren. Los mulatrèrs que m’espian dab pietat ; me veden hòrt malurós, « e que me’n desmodèri, vinut sauvatge », ce diden.
Que m’escartèi lunh deus auts, aqueth còp, entà pelar. Lo mon palòt anava plan, e que hadí shens d’i pensar lo medish gèste, tot de long deus bilhons, shens de m’arrevirar. Lo patron qu’es vinut ; que m’a saludat ; que m’a espiat. De tota manièra, èm pagats a la pèça, au mètre lineari, e n’am pas obtinut un tant lo pin. Per lo disnar, m’èi bastit un huec a jo, au pè deu mon gran parsòl blu. Èi pas quéhar deus auts obrèrs. Vui pas los i díder arren. Lo Pitrene, lo mèste mulatrèr, aqueth dont jura tot lo jorn, que m’a totun portat au toca de vin ; m’a pas parlat, e lo’n saboi grat. Quan me vedi tota aquera còpa, recobèrta dab bilhons pelats, d’un ròse caut, me hèi deu ben. Mès lo mès sovent poirí pas explicar en çò que saunegi. I plau shens s’estanqui. Saunegi shens de m’estancar.