LO SECRET DE LA HADA
Per aqueth temps, nat haur non podè jamei har gahar dus tròç de hèr amassas. Que n’i avè un a noste, qu’èra mei fin qu’ua panquesa. Aqueth praube omiòt qu’èra temptat, per’mor que non sabè quin har entà har gahar los dus caps deu cercle d’ua arròda. Per tant qui cauhèsse, per tant qui truquèsse, arren : qu’averén dit que los cohets de l’in·hèrn e’u n’empachavan.
Un dia, aqueth òmi n’avè pas arren entà har ; que dalhava sostre au tojar quan, tot hèit e dit, vedó passar ua hada. Que l’aperà e que’u digó d’ua votz hèra trista :
— Hèp ! La beròja ! Tu que sabes un hardèu de causas : ditz-me quin cau har entà gahar dus tròç de hèr amassas.
— Hè com volhas, ce’u responó era.
E que se n’anà en córrer viste.
Lo praube omiòt qu’èra hòu ; per’mor que si avè sabut aqueth secret, que seré estat lo mei urós deus òmis.
— Qu’ei parièr totun, ja ! ce’s pensà eth, en se gratar los peus deu cap ; qu’ac saberèi, o lo diable que’n petarà.
Au cap de ueit dias, lo haur e la hada que’s tornàn tumar au medish lòc. Lo haur que’s hicà ad arríder e que’u digó d’un aire urós :
— Sabes pas, qu’èi trobat lo truc entà gahar los dus caps deu cercle de l’arròda !
— Hò ! Que sèi perqué, ja ! ce’u responó la hada ; per’mor que i as hicat sable. Adiu. Tant miélher per tu !
E que partí en córrer viste.
Lavetz, lo haur que’s hicà ad arríder a tot doç, entà non pas que l’entenossen.
— Quina chança ! ce’s pensà en eth medish, abans non ac sabí pas, adara qu’ac sèi. E atau que l’èi, per ma fe, jogat la troça. Dèisha’m anar viste espravar.
Que se n’anà aus quate pès, que hasó com avè dit la hada, e qu’arribà a herrar l’arròda autant adaise com voló.
E despuish aquera hèita, los haurs que saben que entà gahar amassas dus tròç de hèr, que i cau hicar sable ; sinon, que’us ei impossible.
E no’m viengatz pas díser, si vos platz, adara, que las hadas n’an pas viscut ! Que’m pensi plan que’n son pro claras las pròvas !
Cuelhut per Enric CARRÈRA