« En Seteme, qu'arriba a crobí's lo vanhèu,
e que't desvelhas embarrada
e per la blanca caperada,

Coma l'an on bohè suus picons la gran nèu.
Que devaravan las pelaucas
deu cèu moret com plumas d'aucas.

Lo capdèth d'Arroian que voló har deu hòrt,
e trufà's de la balaguèra
qui non s'ei morta de sequèra.

E lo dia prumèr, las planhenças d'un còrn
de coma en coma qu'arronavan,
e mau anóncia que'us mandavan :

"Majorau, los brumalhs que s'apotjan, negrós,
e Marmurèr qu'a lèda cara.
Lo ton bestiar lèu-lèu devara.

— Devarar ? .Quan suus monts a pishat drin d'arrós ;
qu'arriderén per la Gasconha !
Au Diu me dau ! que'n èi vergonha !"

E lo dia segond, aqueth còrn de gemir :
"Los traç que's son crobits adara,
se t'aimas, tu, solet devara."

Lo capdèth d'Arroian, mespresós que'u vomí :
"Las arrasics, de nèu gohidas,
Que traucaràn dab mes de hidas !"

Peus turons que bramavan las vacas : Ma ! Ma !
brostant arrams e non gerbeta,
horrupant nèu au lòc d'aigueta.

"Hèi, vaquetas, qu'èi dit, n'ei pas temps de bramar,
puish que s'ahiscan a la tuma,
d'ara en adès, sorelh e bruma.

— E, pair, hèi ! aperè lo mainatge en plorant,
ved, lo taure que s'arretira !
— Cara't, pegòt, e vira, vira."

Qu'èran totas aquiu, lo còth long e 1'uelh gran,
e 1'Esquiròla que sonava
lo tauregat qui se n'anava.

Peus turons que belavan las aulhas : Be ! Be !
perperejant devath la blanca
lo mus e la tripa en la hanca :

"Hèi ! aulhetas, lo só 1'arruhèca escobè.
Se l'arc deu vrèspe e's ten lahòra,
de tot dangèr qu'èi lo cap hora."

Dab la nueit, aus braguèrs candelons que's penón,
e los belets e las bramadas,
que's responèn dens las nevadas.

E lo dia tresau nada votz no'ntenón,
devath las plojas qui honivan,
borrombejant, las lits bronivan.

Dab un tau tempestat lo capdèth s'apotgè
tot en planhent : "A mia ajuda,
nada amna viva n'ei vienguda ?"

A cardadas, la nèu plan mes qu'eths se botgè,
que'us dava un màntol per estrea
e que'us dravè dens sa cadea.