Deu temps on las bèstias parlavan
E leçons aus òmis balhavan,
Mèste arrenard que ditz au gat :
« Lo temps que l’èi plan emplegat
E de’m sauvar soi pas en penas.
Au hons deu sac
Qu’èi torns, sèi pas quant de dotzenas.
Jamés d’un patac
Ne’us emplegui.
L’un arron l’aut que me’us desplegui.
Tu, quant n’as ?
— Sonqu’un a la moda bearnesa.
— B’ès tu lo chic sabent, praubàs !
Coneishes pas hava ne céser.
Jo, quant de còps aus cans lebrèrs
Èi hèit pèrder la quèsta
De lonh com de près.
Qu’avè bèth que shiulà’us lo mèste
Que n’èran per aver corrut.
Se tres o quate cans de caça
Arribavan amassa,
Dab sonqu’un torn que’t vei perdut.
Que t’auràn viste la carcassa.

Tant qui disèva aquò, lairets
Que’s hèn enténer.
« Entens ? Que son cans deus adrets.
Que vas véser com m’i vau préner,
Ce ditz lavetz.
Qu’a bèra pausa que’us coneishi.
Tanlèu com lo prumèr pareishi,
Que’us vau har córrer, qu’ac veiràs.
Tu, sèi pas com t’ac viraras. »

Autanlèu tota ua muta
Qu’arriba en muishar los caishaus.
Lo gat que graupa sus un sauç
E l’arrenard, a huta
De cap a la tuta,
Que’s bota a córrer aus quate pès,
Vira, torna, sauta
D’ua part e d’auta,
E, dètz còps, torna exprès
D’un pè lèst
Passar d’on es passat.
Qu’avoc bèth que har deu son mèste
En créser de copar la quèsta
Banlèu deus cans qu’èra gahat,
Sarrat,
Borrat,
Esguarrat,
Pr’amor de mancar lo horat.
A de bon escarrat
Lo praube d’eth que damorèva
Jasut com ua quita lèbe.
Suu sauç, lo gat qu’èra sauvat.
L’aut, tròp de torns l’avèn trompat.

S’es bona, qu’espro d’ua tesura
Lo tròp que passa la mesura.
A tròp au còp cau pas gaha’s.
Lo tot qu’es de’s tirar d’ahars.