Un par de vielhs, peublancs e per l’atge croishits,
Au pè deu huec, un ser, devisavan amassa.
« Jo que soi vielh e tu vielhassa :
Ne sèi pas mei tirà’m arren deus dits,
Ce disèva eth. Croishit que vòs que hèci ?
Sortint deu lheit, dab pena que m’endrèçi.
Lo bòi, ne’u poish pas mei segar.
Per dehòra o dehens hèi pas qu’arrossegar,
E, negre com la mort, que’m vei l’aviéner.
A la pòcha nat sòu, suu cap nat cambajon.
A l’aubèrja digun ne’m vòu per companhon.
Tè, se la mort podèva viéner,
Que’u diserí quiò dab plaser.
D’ara enlà ne’m vei nat leser,
Sonque arrossecs, sonque misèria.

— Non, praubòt, qu’es a jo de partir la prumèra,
Ce’u ditz era. Tu, que t’ac viraràs, tostemps.
Un òmi, per vielhàs qui sii, que brocanteja
E mei qu’ua hemna qu’arditeja.
Nosautas, quan èm vielhas, que valem ?
Tè, jo ne voi pas balhar cuentas.
La mort n’a pas las mans lusentas :
Totun la man que’u balharí.
— Non, miga, qu’es a jo lo prumèr de morir.
Mes escotem ! Quauqu’un a la pòrta que tusta.
Ne mudis pas, dèisha’m aubrir. »
Lo vielh se’n va tirar la calhiva de husta,
E qui’s vesen entrar ? La mort portant la hauç ;
La mort negra, esdentada,
Qui s’apressava entà gahà’us.
« M’atz aperada ? »
Ce ditz. Mes la hemna eishentada :
« Pren-te’u... ad eth. Gran pena que n’aurèi.
Bèras pausas que’u plorarèi
Pr’amor la mort deus sons qu’es ploradera.
— Non, non. Pren-te-la ad era ;
A plànher que seré : jo que m’ac virarèi. »
La mort qu’es tostemps tròp doriva.
Que la prègan d’anar véser en çò deu vesin
Quan seré lo cosin,
En se díser enter eths : « Estar barri, mes viver ! »