Dessús un pè de caulet blanc pomat
Ua bèra parpalhòla
Qu’un só d’estiu botava hòla
S’apausava tot doç mens de har nat tumat.
Content, lo caulet que’s pensava :
« Com es aimable aquò !
Tè que’m tòca, lo còr !
Qu’a deishat entà jo caulet verd, céser e hava !
Que sèi perqué vòu balhà’m pòts,
Que m’a pres per ua flor mei bèra que l’arròsa.
Que soi gras, que soi bèth ! Só, que’m volerés còser
E que t’i hès de çò que pòts
Mes qu’èi cara fresca
E, bèra vendresca.
Tanben lo bèth e lusent parpalhon
Que m’aima a de bon. »

E, tant qui mon caulet hasè la devisada,
La parpalhòla avisada
Que’s deishava ua nisada
De petits ueus lusents com pèrla o com carbon.
Au cap d’un ueitenat, un brum de gataminas,
Meninas
Com un hiu,
Shens har piu-piu
Las coquinas,
S’arroganhan la huelha e dèishan au caulet
Sonque las còstas :
Qu’avèn pan suu taulet.
Orgulh, totun, se còstas !

Créser a çò qui luseish
Qu’es deishar-s’i gahar com a l’am hè lo peish.