Que passi lo portau e uèra, que’m hè dus pòts sus las maishèras com s’èram enqüèra au collègi. Tau com la vei, n’ei pas briga lèda dab lo son long peu negre e los sons uelhs averan ; n’ei pas tà díser ua beutat, mes qu’a dessús un charme, un ne sèi pas qué, mes de clarament sexuau. Entà miélher har, qu’ei vestida d’un quessòt blu dab plaps blancs, un d’aqueths navèths quessòts qui dèishan lo melic dehòra — ne deu pas aver hred, portar aquò au mes de març... —, d’ua minipelha de cuer negre pas guaire mei grana qu’un eslip e de baishs resilha. La hemna fatau, qué.
Un còp dehens, que’ns serveish dus whiskies e, asseduda com jo sus un confortable fautulh de cuer, qu’essaja de demiar la conversacion e d’evocar « lo beròi temps de quan anàvam tau collègi ». Que la dèishi arribar ad aquesta conclusion :
— B’as avut ua bona idea de’m viéner véder, Felip.
— Ne l’averí pas avuda se Vincenç Labaisha ne s’èra pas getat au gave apuish aver essajat de tuar a pair e mair e arrevirat l’arma dab balas faussas contra eth, ce’u torni.
— A ? – que hè mustra de gran estonament. Ei sincèra o e’s trufa de jo ? – Que mias ua enquèsta sus la mort deu noste praube amic ?
— Non, que passavi per Gelòs e còp sec qu’èi pensat a tu, ce’u hèi. Qué pensas de la mort de Labaisha ?
— Ò… Ua trista hèita… Be m’a hèita plorar… Mes… – que’s quilha suu fautulh còp sec e que m’espia los uelhs hens los uelhs – … e pensas qu’èi quauquarren a vede’i o qué ? Ne’m vienes pas au mensh interrogar com « testimòni n° 1 » ?
— Non, ce’u responi. Mes que m’agradaré de har coneishença dab Sophie…
Que s’ei embrunida. Que’m hè :
— Qué sabes de Sophie ?
— Peu moment, que sèi qu’existeish ; mes que volerí tanben saber on la poish trobar...
— A Charleville-Mézières, bessè. Quan lo son nòvi e morí, era mei que probable que decarrè ; n’avè pas mei arren a har ací.
— Quin la coneishós ?
— De cap au mes de genèr que vedoi a Vincenç, per Pau ; qu’èra dab era, que la me presentè e lo ser que hasom la hèsta amassa. Com l’òmi èra en desplaçament...
— B’ei sovent en desplaçament lo ton òmi. Que hè ?
— Viatjaire representant professionau. Un ser donc, que prenom un par de veires amassa a l’Athena...
— Quan ?
— Abans non morisse Vincenç.
— A òc ? !, ce’m trufi. Ditz-me donc quin s’apèra : Sophie qué ?
— N’ac sèi pas. Ne l’èi pas vista qu’un còp. N’èra pas solament a l’enterrament, aquera hardida !
— Que n’as mentit e arrementit ! Que coneishes hèra plan a Sophie ! Que’vs vedetz a continuar !
— E quin sabes aquò ? ce hè, estonada, briga genada.
— Be cau que justifiqui la mia sotada de foncionari. Adara, ditz-me çò que sabes de Sophie.
— Que s’apèra Sophie Legrand, ce hè de mau grat.
— Arren mei ? On viu ?
— Que viu hens un otèl… Lo Pau-Jaca, a la Hauta Planta.
— E perqué e v’ètz hèitas amigas ?
— N’as pas amics, tu, Felip ? Que’t senteishes drin solet, mic ? ce hè, e, saunei deu policièr, lo testimòni que’m bailina lo peu en hant un arridolet langorós, puish que’s tira lo quessòt, puish la minipelha, e en aquera tienuda pròcha de l’estat de natura, en me miant tà la crampa que’m hè còp sec desbrombar lo comissari Bartòla e la soa diabla d’enquèsta.
En me’n tornant, apuish aver sopat dab la donzèla, que maladisi la mia feblessa masculina. Tot çò qui èi podut tirar de Silvia, qu’ei que passè quinze dias dab Vincenç au camping de Gelòs per’mor s’avèn passat quinze dias amassa a la villà, l’òmi d’era, qui a lo nas fin, que se’n seré apercebut a un detalh o aute…
« Mentre qui tu n’as pas passat qu’un vrèspe dab jo, n’ac saberà pas jamei, ç’a hornit, melicosa. Mes cada còp qui l’òmi e sia en desplaçament, que seràs lo planvienut, e ! »
Aquera hemna non hè pas mentir la soa reputacion, mes abans de m’adromir qu’èi pro clar lo cap tà’m rénder compte que m’a copat en plen interrogatòri. Que calerà que la torni anar véder… Çò qui’m chepica qu’ei çò qui vau díser au comissari Bartòla se’m demanda çò qu’èi hèit aqueste vrèspe.