Que coneishoi a Arantxa per escunce, com se la vita e m’avè volut balhar ua mustra de la soa futilitat : per escunce.
Per escunce. Purmèrament, per’mor la mia mestresa d’occitan que la volí consacrar a la sintaxi deu roman de Joan Bodon qui aimavi – e qui aimi enqüèra – lo mei : La Santa Estela del Centenari ; qu’ac aví cavilhat au cap, e s’un men condisciple de 1’Universitat de Tolosa, Alexandre, n’avosse pas consirat per Pau per’mor qu’i vienè véder ua gojata – dab la quau las soas amors non durèn mei d’un mes, d’alhors –, qu’averí escrivut un memòri de mestresa sus aquera obra màger deu noste escrivan màger.
Dusaument : aqueth dia n’aví pas previst d’estar a casa. Que deví anar tà la mar dab lo men amic Jan Pèir, e qu’èri prèst tà partir quan Jan Pèir e’m telefonè tà’m díser que la soa auto ne volè pas desmarrar – jo, auto ne n’aví pas nada, e qu’ei per’mor d’un problèma de mecanica qui demorèi a Pau aqueth dia e qui Alexandre e m’escadó a noste – ne m’avè pas previenut que vienè, briga. N’i avosse pas avut aqueth problèma, qu’averí escrivut un memòri sus La Santa Estela – qu’ac èi dit e qu’ac torni díser, mes se soi aunèste que diserèi que ne soi pas segur que’n serí arribat au cap – ; mes se n’èri arribat au cap, qu’averí la mestresa. Tà qué m’averé servit d’aver la mestresa ? Tà chic de causa, pensi. Qu’èi la licéncia e qu’ei estat pro tà presentar lo concors d’entrada a 1’I.U.F.M., tà i estar recebut despuish l’aver passat tres còps, e tà estar adara regent a 1’escòla publica de la petita vila bearnesa de Sauvatèrra, e amacorrat dab Sabina.
Tresaument : se n’èri pas sortit aqueth ser, se n’aví pas bevut dab Jan Pèir mei qui non averé calut, 1’endedia jamei n’averí gausat aperar M. Bertomieu tà’u parlar de çò qu’Alexandre e m’avè dit.